Español: Inicio > Qué es el TLP > Testimonios  – Català: Inici > Què és el TLP > Testimonis


Marsha M. Linehan: diagnòstic TLP

Marsha Linehan, la creadora de la Teràpia Dialèctica Conductual, als 68 anys confessa que de jove va estar ingressada a causa dels seus símptomes de TLP (llavors ningú li va diagnosticar aquest trastorn), i sense que ningú li oferís una teràpia adequada a les seves greus dificultats.

Una experta en malaltia mentals explica la seva pròpia lluita.

Benedict Carey, The New York Times, 23/06/2011 (1)

 

Ets una de nosaltres?

Qui preguntava ho volia saber, i la seva terapeuta (Marsha M. Linehan de la Universitat de Washington, creadora del tractament usat arreu del món per a persones suïcides) ja tenia una resposta. Era la resposta que normalment fria servir per tal d’anar de pressa, encara que el pacient ho hagués preguntat esperançat, acusadorament o sabent, havent vist el conjunt de ferides, talls i cremades als braços de la Dra. Linehan.

“Vols dir, si he patit?”

“No, Marsha,” va respondre la pacient, en una trobada la primavera passada. “Vull dir un de nosaltres. Com nosaltres. Perquè si ho fossis, ens donaria a tots nosaltres molta esperança.”

“Amb això n’hi va haver prou”, va dir la Dra. Linehan, de 68 anys, que va explicar la seva història en públic per primera vegada, la setmana passada, davant amics, família i doctors a l’Institut de Living, a la Clínica Hartford, on ella va ser tractada per primera vegada de retraïment social, als 17 anys. “Molta gent m’ha demanat que doni la cara, i vaig pensar, bé, he de fer-ho. Els ho dec. No puc morir-me sent una covarda.”

Ningú sap quanta gent amb malalties mentals greus viu, aparentment, amb normalitat, vides pròsperes; perquè no és un tema del qual es parli obertament. Estan massa ocupats amb les seves responsabilitats, pagant factures, estudiant, formant famílies, tot alhora mentre afronten ratxes d’emocions tèrboles o al.lucinacions que sobrepassarien quasi tothom.

Actualment un nombre cada vegada més gran d’aquestes persones està compartint el seu secret; segons elles, ara és el moment. El sistema nacional de salut mental és un desastre. Es criminalitza als pacients i se’ls ingressa en centes molt estrictes en els quals el personal no està prou qualificat.

A més a més aquest sistema no ajuda la gent, sinó que els porta a pensar en ells mateixos com a víctimes, arrabassant-los l’esperança, l’únic que els pot animar a trobar tractament.

“Hi ha una gran necessitat de destruir els mites sobre les malalties mentals, ensenyar a la gent que un diagnòstic no té que anar lligat forçosament a una vida de patiment, vivint al marge de la societat”, va dir Elyn R. Saks, catedràtica de la Universitat de Dret del Sud de Califòrnia, que parla dels seus propis esforços envers l’esquizofrènia a The Center Cannot Hold: My Journey Through Madness. “Els que lluitem contra aquests trastorns podem tenir vides plenes, felices I productives, si disposem dels recursos necessaris”.

Aquests recursos inclouen medicaments, normalment; a vegades teràpia; bona sort i la pròpia força interior per controlar els propis dimonis, o expulsar-los. Aquesta força pot provenir, segons antics pacients de l’amor, el perdó, la fe en Déu, una llarga amistat.

Però el cas la Dra. Linehan demostra que no hi ha un camí. El seu propòsit era ajudar a altra gent amb tendències suïcides, moltes amb un trastorn límit de personalitat, una malaltia mental caracteritzada per la necessitat d’autolesionar-se.

“Realment no em vaig adonar que es tractava de mi mateixa”, va dir. “Però suposo que és veritat que vaig crear una teràpia que proporciona el que jo havia necessitat durant tants anys i mai havia rebut”.

“Era a l’infern”

Va aprendre el pitjor de les malalties mentals greus de mala manera, donant-se cops al cap contra la paret, tancada a dins una habitació.

Marsha Linehan va arribar a l’Institut de Living el 9 de març de 1961, amb 17 anys, i ràpidament va esdevenir l’única ocupant de la cel.la d’aïllament de la unitat coneguda com a ‘Thompson Two’, reservada per als pacients més greus. El personal no va trobar altra solució: la noia s’autolesionava habitualment, es cremava els canells amb cigars, es feia talls als braços, a les cames, al ventre, fent servir qualsevol objecte tallant al seu abast.

La cel.la d’aïllament era una estança petita amb un llit, una cadira i una finestra barrada, sense cap objecte que es pogués utilitzar com a arma. Però les ganes de morir-se van augmentar. Per tant va fer el que, en aquell moment, tenia més sentit: va començar a donar-se cops al cap contra la paret, contra el terra. Fort.

“Els meus records d’aquesta època són com si fos algú altre; era com si sabés ‘Sé el que s’apropa, però no hi puc fer res, estic fora de control, que algú m’ajudi; on ets Déu?’”, explica. “Em sentia buida, no podia parlar del que passava, no ho podia entendre.”

La seva infantesa a Tulsa (Oklahoma) ens proporciona algunes pistes. Va ser una bona estudiant des de petita, tocava el piano; era la tercera de sis fills d’un petrolier i la seva dona. La seva mare era extravertida, una dona que combinava l’educació dels seus fills amb la lliga juvenil i els esdeveniments socials del poble.

La gent que els coneixia recorda la Marsha com la filla impertinent, sovint amb problemes. La Dra. Linehan recorda que en aquella època es sentia fora de lloc si es comparava amb els seus germans. Però qualsevol mostra del seu estat va passar desapercebuda, ningú no ho va notar fins que va començar a despertar-se a les nits amb mal de cap; això va passar en el seu últim any a l’escola secundària.

La seva germana petita Aline Haynes, va dir: “Allò era Tulsa als anys 60, i no crec que els meus pares sabessin què fer amb la Marsha. Ningú no sabia què era una malaltia mental.”

Al cap de poc un psiquiatre local els va recomanar que la internessin a l’Institut de Living per tal d’arribar al fons del problema. Allà se li va diagnosticar esquizofrènia; se la va medicar amb Thorazine i Librium i altres medicaments potents; a més d’hores i hores d’anàlisi freudià; tractament amb electroxocs, catorze la primera vegada i setze la segona. Però no va canviar res i se la va traslladar una altra vegada a la cel.la d’aïllament.

“A tothom l’horroritzava la idea d’acabar allà”, segons Sebern Fisher, una pacient amb qui es van fer amigues. “La Marsha era capaç de cuidar molt bé dels altres, la seva tendresa era tan profunda com la seva solitud”, afegia.

En un informe d’aquella època està escrit: “Durant els 26 mesos d’hospitalització, la senyoreta Linehan, va ser, durant gran part del temps, una de les pacients més greus.

Uns versos que va escriure ella en aquella època:

“M’han posat entre quatre parets
Però m’ha deixat descol.locada
La meva ànima ha estat sacsejada de qualsevol manera
Les meves extremitats s’agitaven”

Es donava cops al cap però res no s’arreglava, ningú no sabia què era el que li passava i el tractament ho va empitjorar. “Qualsevol tractament vàlid hauria d’estar basat en fets, no en una teoria”, va concloure ella mateixa més tard: quina emoció portava a quin pensament, el qual portava cap a l’acte més espantós. S’hauria de trencar aquest cercle i ensenyar-ne un de nou.

“Era a l’infern” va dir. “Vaig fer un jurament: quan surti d’aquí, tornaré i ajudaré als altres a sortir-se’n”.

Acceptació radical

Va sentir el poder d’un altre principi mentre resava en una petita capella a Chicago.
Era l’any 1967, uns anys després d’haver sortit de l’Institut de Living. Era una noia de 20 anys que no s’esperava que sobrevisqués. Va sobreviure, però hi va haver un intent de suïcidi un cop va ser a casa i un altre després d’instal·lar-se en una YMCA a Chicago per començar de nou.

Va ser hospitalitzada de nou i en va sortir, sola, confusa i més entregada que mai a la fe catòlica. Va ingressar en una altra YMCA, va trobar una feina de secretaria i va començar a assistir a classes nocturnes a la universitat de Loyola. Sovint anava a resar a la capella.

“Una nit estava agenollada, mirant la creu i de sobte tot es va tornar daurat i vaig notar alguna cosa venint cap a mi”, relatava. “Va ser una experiència resplendent. Vaig tornar a la meva habitació i em vaig dir, ‘M’estimo’; va ser la primera vegada que recordo parlant-me en primera persona. Em vaig sentir transformada.”

L’efecte va durar un any, abans que els sentiments de desolació tornessin després d’una ruptura, però alguna cosa havia canviat. Ara podia superar les seves crisis emocionals sense autolesionar-se.

Què havia canviat?

Va passar anys estudiant psicologia, fins que va obtenir el doctorat a Loyola el 1971 abans que trobés la resposta. Sense profunditzar semblava senzill, s’havia acceptat a ella mateixa. Havia provat de suïcidar-se tantes vegades perquè la diferència entre la persona que volia ser i la que realment era la desesperava, la deixava sense esperança i profundament nostàlgica d’una vida que mai tindria. El buit era real i insuperable.

La idea principal –acceptació radical, en diu– va esdevenir cada cop més important a mesura que va començar a tractar pacients, primer en una clínica per a persones suïcides a Buffalo i més tard com a investigadora. El canvi era possible. La nova disciplina del conductisme va demostrar que la gent podia aprendre noves maneres de comportar-se i d’aquesta forma, amb el pas del temps, canviar les emocions subjacents des de dins.

Però la gent suïcida, en grau molt elevat ha provat de canviar moltes vegades i ha fallat. L’única manera d’arribar a ells és reconèixer que el seu comportament té sentit: el fet de pensar en la mort era un alleujament en comparació amb el que estaven patint.

“Era molt creativa amb la gent. Ho vaig veure des d’un principi”, va dir Gerlald C. Davison, qui el 1972 va acceptar la Dra. Linehan en un programa de postdoctorat de teràpia del comportament a l’Stony Brook University. (Actualment és psicòleg a la universitat del sud de Califòrnia.) “Podia treure a la gent de la seva zona de confort, pressionant-la amb coses que no volien sentir, sense ofendre’ls.”

Cap terapeuta podia assegurar una ràpida transformació o una sobtada clarividència, i molt menys una lluminosa percepció religiosa. La Dra. Linehan estava aconseguint unir dos principis aparentment oposats que podien compondre la base del tractament: Acceptació de la vida tal com és, no com hauria de ser; i la necessitat de canviar, perquè calia. L’única manera de saber si tot allò era alguna cosa més que paraules era comprovant-ho científicament. Mai va dubtar de per on començar.

Superant el dia a dia

“Vaig decidir agafar els pitjors casos de persones suïcides perquè vaig suposar que són les persones més desgraciades del món –es pensen que són dolents– i vaig entendre que no ho eren”, explicava. “Vaig entendre el seu patiment perquè m’hi havia trobat, a l’infern, sense la menor idea de com sortir-ne.”

Va començar a tractar gent diagnosticada amb el trastorn límit de personalitat –el que li haurien diagnosticat a ella mateixa anys enrere–, un trastorn poc conegut i caracteritzat per la dependència, atacs i ànsies d’autolesionar-se, sovint talls o cremades. Durant la teràpia aquests pacients poden ser molt difícils –manipuladors, hostils, a vegades sense dir ni una paraula o amenaçant de suïcidar-se.

La Dra. Linehan es va adonar que la pressió de l’autoacceptació podia almenys mantenir a la gent a la sala: els pacients accepten qui són, que senten explosions d’ira, buidor i ansietat, molt més que la resta de la gent. A canvi, el terapeuta reconeix que, veient tot això, les autolesions i els intents de suïcidi tenen sentit.

Finalment el terapeuta demana al pacient que es comprometi a canviar el seu comportament, un acord verbal a canvi d’una oportunitat per viure: “La teràpia no funciona per als morts” diu ella.

Mentre ascendia en el món educatiu –va deixar la Universitat Catòlica d’Amèrica per anar a la de Washington el 1977– va entendre que, basant-se en la seva experiència, l’acceptació i el canvi amb prou feines eren suficients. Durant els primers anys a Seattle, a vegades tenia impulsos suïcides mentre anava en cotxe; a vegades encara avui pateix atacs de pànic, moltes vegades mentre passa per dins de túnels. Es va recolzar en terapeutes en diferents etapes, per buscar suport i guia (no recorda haver pres medicació després de sortir de l’Institut de Living).

Les primeres fases del que seria el tractament –ara s’anomena Teràpia Dialèctica Conductual (Dialectical Behaviour Theraphy, DBT)– també hauria d’incloure pràctica per al dia a dia. El compromís no es pot mantenir si la gent no disposa dels recursos necessaris. La Dra. Linehan va utilitzar mètodes d’altres teràpies de comportament i en va afegir d’altres; per exemple l’acció oposada, que consisteix a actuar de forma contrària al que se sent si l’emoció és inapropiada; i la meditació conscient, una tècnica zen en la qual, qui la practica, es concentra en la respiració i observa com les emocions van i vénen sense actuar. (El mindfulness s’utilitza actualment en moltes modalitats de psicoteràpia).

Estudis duts a terme per investigadors de la Universitat de Washington van seguir el procés de centenars de persones amb trastorn límit de personalitat, amb un alt risc de suïcidi, que assistien setmanalment a teràpia dialèctica conductual. Es va comparar amb altres pacients amb trastorns similars que seguien tractaments diferents i van concloure que, en les persones que havien seguit el tractament de la Dra. Linehan hi havia menys intents de suïcidi, menys ingressos a l’hospital i més probabilitats que no abandonessin la teràpia. La teràpia dialèctica conductual es fa servir arreu per tal de tractar una àmplia varietat de problemes, amb joves delinqüents, gent amb trastorns alimentaris o amb addicció a les drogues.

“Crec que la raó per al qual la Teràpia Dialèctica Conductual ha tingut un impacte tan gran és perquè tracta algú que fins llavors no tenia solució, la gent amb trastorn límit estava perduda!” va dir Lisa Onken, cap de la unitat de comportament i tractament integratiu dels Instituts Nacionals de Salut. “Però crec que la raó per la qual ha tingut tant de ressò entre la comunitat de terapeutes té molt a veure amb el carisma de Marsha Linehan, amb la seva habilitat per connectar amb professionals de l’àmbit hospitalari, així com amb el públic científic.

Potser el més remarcable ha estat que la Dra. Linehan ha pogut explicar la seva història. “Sóc una persona molt feliç, ara”, va dir en una entrevista a casa seva, on viu amb la seva filla adoptada, la Geraldine, i el marit de la filla, en Nate. “Encara tinc alts i baixos, és clar, però penso que no més que la resta de la gent.”

Després del seu discurs, va visitar la cel.la d’aïllament, que havia estat convertida en una petita oficina. “Mira, han canviat les finestres”, va dir, aixecant els palmells. “Hi ha molta més llum.”

(1) www.nytimes.com/2011/06/23/health/23lives.html  Foto: Damon Winter (fragmento de la foto publicada en el NYT)