Les persones amb TLP són un autèntic caos

Español: Inicio > Documentación > Artículos  – Català: Inici > Documentació > Articles


Entrevista a Álvaro Frías, per Xavi Aguilar. El Punt Avui, 9/3/2020

El doctor Álvaro Frías (València, 1981) és especialista en psicologia clínica i coordina el programa ambulatori de tractament del trastorn límit de personalitat (TLP). Els darrers anys ha publicat una trilogia de llibres (Ed. Desclée De Brouwer) sobre l’impacte que aquesta malaltia mental greu i, fins fa poc, desatesa té en pacients, metges i familiars.

-Com és que va decidir especialitzar-se en el TLP?
-No hi tenia cap interès en particular, però fa uns anys vaig tractar quatre persones amb trastorn límit de personalitat en una setmana i vaig veure que m’hi volia dedicar. Són persones amb molta complexitat i un patiment elevadíssim, però a la vegada molt deixades de la mà de Déu. Va ser una mica com un sentiment de deure social, perquè no hi ha especial cobertura ni sensibilitat per a aquests pacients. Això està canviant, i ho farà encara més els pròxims anys. Quan superes la barrera de la bel·ligerància i irritabilitat en què estan immersos, descobreixes una persona que dins seu és un autèntic caos, i no en mostra ni una tercera part. Quan hi connectes, és molt difícil que te n’oblidis. Són persones que deixen empremta.

-Què és el que fa tan especial aquesta malaltia?
-El TLP és molt complex tant en els símptomes com en les causes i el tractament, que es pot allargar anys. És una patologia mental greu, amb un notable patiment per al pacient i el seu entorn. Hi ha quatre tipus de símptomes que ens poden conduir a aquest diagnòstic: una elevadíssima impulsivitat, que pot comprendre situacions com ara abusos de drogues, autolesions o hipersexualitat; una desregulació emocional que els fa passar de l’eufòria, a la ràbia, a l’angoixa o a una tristesa molt depressiva, no en qüestió de dies o mesos, sinó molts cops de minuts o segons. Són hiperreactius a les circumstàncies externes, i això els fa viure en una muntanya russa. Un altre grup de símptomes és l’alteració de la identitat i una mala relació amb un mateix (vergonya, poca autoestima, un gran buit existencial). Finalment, els símptomes més visibles són els problemes de relació interpersonal tant amb vincles superficials com íntims: alta dependència emocional, molta desconfiança, molta necessitat d’acceptació i, a la vegada, renegar de la necessitat dels altres.
Entre tal varietat de símptomes m’hi puc veure reflectit jo o gent que conec, però no tots tenim TLP.
Tots els podem sentir en algun moment de la vida, però això no és suficient. S’han d’expressar de manera combinada i continuada o en episodis. Es calcula que al voltant del 15% de la població pot tenir aquests patrons, però quan es cronifiquen i et fan patir en excés es considera un trastorn, i afecta el 2% de la població. Per aquesta varietat de símptomes, abans, quan algú d’aquest perfil arribava a la consulta, se’l diagnosticava amb trastorns d’ansietat, depressió, alimentaris… i podien passar anys fins que es queia que, de fons, hi havia un TLP. Ara, afortunadament cada cop hi ha més clínics formats per a una detecció molt més ràpida, i això és clau perquè el diagnòstic sigui millor.

-Quin pronòstic tenen els malalts per TLP?
-Hem vist que n’hi ha tres tipus diferents i que, com més aviat es diagnostiqui i es tracti, més números tens d’estar en el grup de millor pronòstic. Si és aquest el cas, les crisis són més aïllades i menys greus i limitadores. Tenen menys patiment vital, poden tenir relacions de parella estables i treballar, però no sota qualsevol circumstància. Després hi ha un grup intermedi amb símptomes crònics o intermitents i, per tant, amb patiment constant. Tenen problemes, conflictes i menys funcionalitat, però no es queden completament aïllats: cauen 20 cops i se n’aixequen 21. Finalment, hi ha un tercer grup de pacients que clarament tenen molt mal pronòstic.

-Quin perfil tenen?
-Són persones caòtiques que venen per pressió familiar, però que tenen poca adhesió als tractaments, amb un alt nivell d’egocentrisme, d’externalització dels seus mals, de paranoia, d’abusos de substàncies… L’aïllament i l’acumulació de fracassos és molt pronunciat i tenen mal pronòstic. Els intents de suïcidi i antecedents penals són habituals pel seu comportament impulsiu. L’esperança de vida dels que no segueixen els programes de tractament es retalla perquè el risc de problemes físics i psiquiàtrics addicionals és elevadíssim. La seva qualitat de vida queda molt seriosament deteriorada.

-És més prevalent en homes o en dones?
-És un tema controvertit. A consulta hi arriben més dones que homes, però en la societat es creu que hi ha paritat. Sembla que les dones són més proclius a acceptar el patiment i demanar ajuda, mentre que els homes són més compulsius i fan més conductes antisocials.